LA IMPORTÀNCIA DE LA MOTIVACIÓ (I)

La motivació és un d’aquells conceptes que solen utilitzar-se de manera molt freqüent en l’àmbit de l’esport per a descriure o valorar el comportament d’un esportista o equip. Moltes són les persones que sense saber exactament el que és la motivació, solen fer ús d’aquesta paraula per significar el rendiment o el resultat obtingut. Frases com «els jugadors no estaven prou motivats», «que em xiulin em motiva», «li falta motivació» o «en aquest tipus de partits no cal motivar l’equip» entre moltes altres, solen, habitualment, aparèixer a la premsa esportiva. Però, sabem exactament de què estem parlant quan parlem de motivació?

LA MOTIVACIÓ: DIFERENTS TEORIES

Epistemològicament, la paraula motivació prové del verb llatí «movere» que significa moure. La motivació és el motor que proporciona l’energia que ens mou cap a la realització d’una activitat o objectiu fent que la iniciem i ens mantinguem en ella tot i les dificultats. D’altra banda, la manca d’aquesta energia ens porta a abandonar i a rendir-nos en la consecució de l’objectiu cap al qual ens dirigíem. La motivació porta a l’esportista o l’equip a comprometre i a persistir enfront de les dificultats que van apareixent al llarg de la competició o de la seva carrera esportiva.

Hi ha diferents teories que intenten donar explicació a com funciona la motivació en l’esportista. Fem un breu repàs d’algunes d’elles:

Teoria de la motivació d’èxit (Weinberg i Gould, 1996):

Explica la motivació a partir de dos tipus de factors, els personals i els situacionals. Per a aquests autors la motivació de l’esportista dependrà de si aquest, orienta la seva energia a aconseguir l’èxit o a evitar el fracàs, i serà així segons percebi la probabilitat d’èxit o de fracàs tant en entrenaments com en competició.

 

 

 

 

 

 

 

 

Teoria de la motivació intrínseca i extrínseca (Vallerand i Rosseau, 2001):

La motivació entesa com l’avaluació que realitza el mateix esportista sobre si mateix a partir de criteris d’origen intern o extern. Mentre que els primers fan referència a la mobilització produïda pel propi plaer de realitzar l’activitat en si mateixa i/o superar-se a sí mateix, els altres fan referència a totes aquelles fonts provinents de l’exterior i que li proporcionen a l’esportista una recompensa sigui de tipus material, afectiva o social. L’esportista se sentirà motivat si manté les fonts que li proporcionen sentit de competència.

La teoria de l’atribució (Mc Auley i Blissmer, 2002):

Explica la motivació a partir de com l’esportista s’explica les causes de l’èxit o del fracàs. És a dir, si sol interpretar el resultat com a conseqüència del seu propi comportament o causa de circumstàncies alienes a ell, i si hi ha aspectes sobre els quals ell pot intervenir, és a dir, controlables, que li permetin tractar d’obtenir en un futur pròxim un millor resultat, o per contra són aspectes sobre els quals ell no té cap tipus de control sabent que per molt que faci no pot fer res per canviar la situació. Des d’aquesta perspectiva, podem entendre que l’esportista que tindrà una motivació més resistent serà aquell que s’explica l’èxit o el fracàs basant-se en aquells aspectes que depenen d’ell, i sobre els quals té cert control, un exemple seria el d’explicar un bon rendiment per haver realitzat moviments de desmarcatge que han facilitat que li passessin la pilota i així tingués més ocasions de gol, i no el nombre de gols que realitza que és una cosa sobre el que no té tot el control, ni depèn en exclusiva d’ell .

La teoria de l’autoeficàcia (Bandura, 1986):

Fa referència a la percepció que té l’esportista sobre les seves competències i la probabilitat percebuda que un determinat comportament produirà un determinat resultat. Els esportistes amb major autoeficàcia percebuda resisteixen més al fracàs i s’esforcen més en la consecució dels objectius, és a dir, controlen millor la seva motivació, mentre que els que no es perceben com a competents acaben per sentir el fracàs en major grau i com a conseqüència d’això, tendeixen a rendir-se abans.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Font: Instituto de Estudios Deportivos

Aquest article disposa d’una segona part: La importància de la motivació (II)

HISTÒRIA DE SUPERACIÓ DE RUTH BEITIA

S’han esgotat tots els qualificatius per parlar de la càntabra Ruth Beitia, l’atleta espanyola més gran de la història de l’atletisme nacional, i que ho ha guanyat tot com a esportista professional del primer nivell. Primera atleta espanyola a guanyar la IAAF Diamond League (2015) i primera esportista femenina espanyola en penjar-se una medalla d’or olímpica en atletisme en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016.

Veieu aquí un vídeo sobre ella: https://www.youtube.com/watch?time_continue=1&v=WfVaNgD9y3c 

(más…)

Psicologia de l’esportista: característiques dels grans esportistes

Encara que amb els requeriments físics hi ha excepcions, les aptituds psicològiques són fonamentals en els esportistes d’alt nivell.

«Empenta», concentració, resiliència, persistència, autodisciplina o autocontrol són algunes d’aquestes aptituds. Aquestes són les característiques més importants dels esportistes d’alt nivell:

1- Ètica de treball: un esportista d’alt nivell entrena de 6 a 10 hores diàries. Intercalant el gimnàs i la pràctica de l’esport.

2- Compromís: amb els objectius a complir i amb la millora en la pràctica de l’esport.

3- Resiliència: els esportistes d’alt nivell no es rendeixen davant els fracassos. Aprenen d’ells i segueixen endavant.

«Els obstacles no t’han de parar. Si xoques contra una paret, no donis la volta i et rendeixis. Esbrina com escalar-la, passar a través d’ella o envoltar-la«- Michael Jordan.

 

(más…)

Terry Fox: una història de superació contra el càncer

Terry Fox (Canadà 1958 – Canadà 1981), va ser un jove que jugava a bàsquet. Quan, amb tan sols 18 anys li van diagnosticar un càncer que li va començar al genoll, ell va seguir jugant en cadira de rodes.

Aquesta prematura i trista notícia no va ensorrar la seva afició (fins i tot arribant a guanyar tres campionats nacionals). És més, amb la idea de recaptar fons per a la investigació de la malaltia i amb ajuda d’una cama ortopèdica, es va dedicar a córrer maratons.

Amb aquesta idea, va arribar a estar corrent una marató diària durant més de 4 mesos. Pràcticament, a l’estil de Forrest Gump recorrent el país sense deixar de córrer.

(más…)

ESPORT I SUPERACIÓ

A tots els esportistes, els arriba un moment on perden la motivació total i absoluta pel seu esport, fins i tot quan aquest havia estat la seva gran passió durant anys. Això no és res de nou, i ho han patit tots els esportistes que es volen considerar com a tal. Aquest efecte no deixa de ser una desmotivació clàssica, contra la qual cal actuar abans que pugui arribar a perjudicar seriosament el nostre rendiment esportiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per combatre-ho, no hi ha millor arma que parlar d’esport i superació, és a dir, alimentar el nostre interior, les nostres ganes d’aconseguir més i d’anar més lluny. Però sense caure en l’habitual error d’establir l’esport i superació com una eina competitiva màxima, més aviat, els elements que ens porten a motivar-nos i voler superar-nos són múltiples, però tenen en comú que es basen més en aspectes psicològics que no en aspectes purament esportius, és a dir, entra en joc el control interior que no els elements i la metodologia dels entrenaments.

(más…)

L’esport com a mitjà per a la igualtat de gènere

Un article d’ONU Dones ressalta l’esport com un mitjà per «anotar punts per a la igualtat de gènere»

La pràctica de l’esport (ni que sigui en mode afeccionat) té grans beneficis en la salut física i mental, ja que promou el benestar, eleva la qualitat de vida, millora l’autoestima i inculca capacitats de lideratge, perseverança i treball en equip, entre tants altres profits. I a nivell professional, les dones en l’esport desafien els estereotips de gènere i es converteixen en font d’inspiració i model a seguir.

Avui dia les dones són més visibles que mai en l’esport. Mentre que en els Jocs Olímpics de 1900 a París, d’un total de 997 atletes només el 22 van ser dones; en l’actualitat la presència del gènere en competicions és fort. Per exemple, en les Olimpíades de 2012 de Londres va ser la primera vegada que hi va haver representació femenina en tots els esports del programa Olímpic i en Rio de Janeiro va haver-hi aproximadament 4700 dones competint, el que és un 45% del total d’atletes.

L’aportació de les dones és fonamental en tots els àmbits socials; perquè a més i tal com emfatitza l’esmentat organisme, les dones amplien les perspectives, aporten noves idees i innovacions i arriben a noves audiències. No obstant això, encara ha de recórrer un llarg camí abans d’afirmar que hi ha una igualtat d’homes i dones en l’esport.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(más…)

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra > política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies