LA SÍNDROME DE LES CAMES INQUIETES (informació general i tractament)

El diagnòstic de la síndrome de les cames inquietes és clínic i es basa en la presència de quatre criteris diagnòstics essencials:

  • La necessitat irresistible de moure les cames, normalment acompanyada d’una sensació molesta a elles.
  • Inici o empitjorament dels símptomes amb el repòs o en romandre ficat al llit o assegut.
  • Millora o cessament dels símptomes després de moure les cames.
  • Aparició o predomini dels símptomes durant la tarda o la nit.

La síndrome de les cames inquietes és una entitat relativament freqüent. Es calcula que afecta aproximadament al 3-15% de la població general.

La seva incidència augmenta amb l’edat i és més freqüent en les dones. Pot començar a qualsevol edat, encara que amb més freqüència apareix entre els 40 i els 50 anys.

 

El tractament de la síndrome de cames inquietes secundari ha d’estar dirigit a la causa que el produeix, per exemple, administrant ferro quan s’evidencia una disminució dels cúmuls de ferro a la sang.

D’altra banda, el tractament de primera elecció de la síndrome de cames inquietes idiopàtic són els fàrmacs dopaminèrgics (ropirinol, rotigotina, pramipexole o levodopa).

A causa de la seva gran efectivitat en el control dels símptomes d’aquesta entitat, se suggereix que la dopamina està implicada en l’aparició d’aquest quadre clínic.

Altres alternatives són determinats fàrmacs antiepilèptics com la gabapentina, pregabalina, topiramat o la carbamazepina. En tercera línia, s’aconsellen fàrmacs opiacis com l’oxicodona.

 

 

 

 

 

 

 

 

Font: Clínica Universidad de Navarra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *