LA IMPORTÀNCIA DE LA MOTIVACIÓ (I)

La motivació és un d’aquells conceptes que solen utilitzar-se de manera molt freqüent en l’àmbit de l’esport per a descriure o valorar el comportament d’un esportista o equip. Moltes són les persones que sense saber exactament el que és la motivació, solen fer ús d’aquesta paraula per significar el rendiment o el resultat obtingut. Frases com “els jugadors no estaven prou motivats”, “que em xiulin em motiva”, “li falta motivació” o “en aquest tipus de partits no cal motivar l’equip” entre moltes altres, solen, habitualment, aparèixer a la premsa esportiva. Però, sabem exactament de què estem parlant quan parlem de motivació?

LA MOTIVACIÓ: DIFERENTS TEORIES

Epistemològicament, la paraula motivació prové del verb llatí “movere” que significa moure. La motivació és el motor que proporciona l’energia que ens mou cap a la realització d’una activitat o objectiu fent que la iniciem i ens mantinguem en ella tot i les dificultats. D’altra banda, la manca d’aquesta energia ens porta a abandonar i a rendir-nos en la consecució de l’objectiu cap al qual ens dirigíem. La motivació porta a l’esportista o l’equip a comprometre i a persistir enfront de les dificultats que van apareixent al llarg de la competició o de la seva carrera esportiva.

Hi ha diferents teories que intenten donar explicació a com funciona la motivació en l’esportista. Fem un breu repàs d’algunes d’elles:

Teoria de la motivació d’èxit (Weinberg i Gould, 1996):

Explica la motivació a partir de dos tipus de factors, els personals i els situacionals. Per a aquests autors la motivació de l’esportista dependrà de si aquest, orienta la seva energia a aconseguir l’èxit o a evitar el fracàs, i serà així segons percebi la probabilitat d’èxit o de fracàs tant en entrenaments com en competició.

 

 

 

 

 

 

 

 

Teoria de la motivació intrínseca i extrínseca (Vallerand i Rosseau, 2001):

La motivació entesa com l’avaluació que realitza el mateix esportista sobre si mateix a partir de criteris d’origen intern o extern. Mentre que els primers fan referència a la mobilització produïda pel propi plaer de realitzar l’activitat en si mateixa i/o superar-se a sí mateix, els altres fan referència a totes aquelles fonts provinents de l’exterior i que li proporcionen a l’esportista una recompensa sigui de tipus material, afectiva o social. L’esportista se sentirà motivat si manté les fonts que li proporcionen sentit de competència.

La teoria de l’atribució (Mc Auley i Blissmer, 2002):

Explica la motivació a partir de com l’esportista s’explica les causes de l’èxit o del fracàs. És a dir, si sol interpretar el resultat com a conseqüència del seu propi comportament o causa de circumstàncies alienes a ell, i si hi ha aspectes sobre els quals ell pot intervenir, és a dir, controlables, que li permetin tractar d’obtenir en un futur pròxim un millor resultat, o per contra són aspectes sobre els quals ell no té cap tipus de control sabent que per molt que faci no pot fer res per canviar la situació. Des d’aquesta perspectiva, podem entendre que l’esportista que tindrà una motivació més resistent serà aquell que s’explica l’èxit o el fracàs basant-se en aquells aspectes que depenen d’ell, i sobre els quals té cert control, un exemple seria el d’explicar un bon rendiment per haver realitzat moviments de desmarcatge que han facilitat que li passessin la pilota i així tingués més ocasions de gol, i no el nombre de gols que realitza que és una cosa sobre el que no té tot el control, ni depèn en exclusiva d’ell .

La teoria de l’autoeficàcia (Bandura, 1986):

Fa referència a la percepció que té l’esportista sobre les seves competències i la probabilitat percebuda que un determinat comportament produirà un determinat resultat. Els esportistes amb major autoeficàcia percebuda resisteixen més al fracàs i s’esforcen més en la consecució dels objectius, és a dir, controlen millor la seva motivació, mentre que els que no es perceben com a competents acaben per sentir el fracàs en major grau i com a conseqüència d’això, tendeixen a rendir-se abans.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Font: Instituto de Estudios Deportivos

Aquest article disposa d’una segona part: La importància de la motivació (II)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *