Passió per l’esport: superació i satisfacció personal

Ets un habitual dels box de CrossFit? Ets un runner hipermotivat? Gaudeixes dels entrenaments i competicions amb el teu equip esportiu?
Sigui quina sigui la disciplina que practiques i el motiu pel qual et vas iniciar, la teva activitat és tan important per a tu que invertiràs gran part del teu temps i energia per a realitzar aquesta tasca i per assolir els teus objectius. Aquesta intensa inclinació cap al teu esport és la passió.
La passió, tant en l’esport com en la vida, és clau per aconseguir tot allò que et proposis i aconsegueixis un grau de felicitat pràcticament plena. Però aquesta pot dirigir-se cap a dues tendències ben diferents i si la direcció no és l’adequada, pot portar-te fins i tot a un estat psicològic negatiu i resultar en fracàs i insatisfacció.
Viuràs una passió harmoniosa si has interioritzat l’hàbit d’entrenar intensament de forma totalment autònoma.

 

 

 

 

 

 

 

Hi va haver un motiu pel qual vas decidir iniciar-te, vas progressar, ara ets feliç amb el teu dia a dia i tens uns objectius propis sense tenir en compte factors i opinions externes.

L’altra tendència de passió és l’obsessiva, aquesta situació es viu quan es tria i es practica una activitat arran d’uns gustos personals, encara que l’origen d’aquest estat pot ser algun tipus de pressió interna influenciada per algun factor extern. La intenció de què l’entorn social reconegui les capacitats o assoliments pot estar unida a la passió.
Els diferents estudis de Vallerand, Rosseau, Paquet, Philippe, Charest i Marsh (2003-13) demostren que les persones apassionades de manera harmònica gaudeixen d’un estat psicològic positiu: experimenten un estat de fluïdesa, estan totalment immersos en l’activitat i gaudeixen d’ella; tenen un elevat grau de motivació i benestar; se senten satisfets amb la seva vida quotidiana; etc. Aquestes persones no només gaudeixen d’aquest òptim estat emocional i psicològic durant l’activitat, també després de realitzar-la.
La passió obsessiva pot portar fins i tot a un estat d’insatisfacció personal i per tant pot evitar que aconsegueixis una vida feliç i equilibrada, ja que aquest estat pot derivar en un estat de dependència “insana hacia” (acceptar-te a tu mateix) l’activitat pot acostar-te fins i tot a un estat de saturació mental i física (síndrome de burnout).
S’ha demostrat que aquest tipus de passió s’associa a patologies i lesions cròniques, no sentir-se competent i tenir alts índexs d’ansietat.
En definitiva els dos tipus de passió poden impulsar-t’hi i dotar-te d’energia per a realitzar l’exercici físic que has triat de manera vigorosa. Però en relació a la felicitat i satisfacció amb la vida, la passió harmoniosa és summament positiva i l’obsessiva és desastrosament negativa.

Font: Men’s Health

Prova d’esforç, ¿amb gasos o sense gasos?

La pràctica d’esport no està exempta de riscos i cal estar molt atent a les respostes del nostre cos mentre el practiquem. Conèixer el nostre estat inicial, la nostra resposta a l’esforç físic, és important per a practicar qualsevol activitat esportiva de manera segura.
La valoració mèdica esportiva (prova d’esforç, també coneguda com a ergometria), a diferència d’un examen mèdic comú, està enfocada a estudiar com es comporta el teu organisme quan practiques esport, i els canvis que es produeixen durant la pràctica d’aquest.

Una de les qüestions més sol·licitades en la consulta és si la prova d’esforç esportiva s’ha de fer amb gasos o sense gasos.
A continuació intentaré aclarir alguns dels dubtes més freqüents.

La revisió mèdica esportiva nivell 2 amb prova d’esforç maximal, ens donarà principalment informació mèdica, és a dir, ens informa del funcionament del cor en esforç i recuperació, i ens ajuda a detectar les possibles alteracions cardíaques; cardiopatia isquèmica, arítmies i alteracions del ritme, hipertensió arterial, així com malformacions congènites que pot constituir un risc per a la persona.
Es tracta, per tant, d’una prova mèdica, per diagnosticar les principals causes de mort sobtada en esportistes. Aquesta, és el tipus de revisió mèdica que s’està valorant la seva obligatorietat en totes les curses populars. Principalment, inclou:

– Electrocardiograma i valoració cardiorespiratòria completa
– Valoració antropomètrica (pes, massa muscular, percentatge de matèria grassa)
– Valoració ortopèdica
– Valoració dels òrgans dels sentits
– Anamnesi
– Prova d’esforç maximal amb cicloergòmetre (nivell 2)
– Certificat Mèdic Esportiu (CME)

En canvi, la revisió mèdica esportiva nivell 3 amb prova d’esforç i estudi de gasos, ens donarà tota la informació cardíaca de l’anterior, més els paràmetres cardiorespiratoris i fisiològics que ens indicaran amb exactitud: l’estat físic, nivell d’entrenament, possible sobreentrenament, training zones, i metabolisme energètic, mitjançant l’obtenció de VO2max, Llindar aeròbic / anaeròbic, compensació respiratòria, RER, etc.

D’aquesta manera podem saber amb precisió el nostre estat físic i capacitat per treure el màxim rendiment del nostre cos, i així poder preparar el nostre entrenament, en base aquest estudi fisiològic personalitzat, i si a més disposem de l’ajuda d’un entrenador professional, aquest, també serà capaç d’interpretar les gràfiques i resultats per a una millor preparació. Tot professional se sotmet a aquest test per millorar la seva preparació i resultats. Això sí, la prova amb gasos no te la demanaran en cap carrera.

¿A partir de quina edat i cada quant s’ha de fer una revisió mèdica amb prova d’esforç?

– A partir dels 16 anys, qualsevol esportista que realitzi activitat mitjana / alta, és aconsellable que la revisió mèdica sigui amb prova d’esforç, mínim cada dos anys.

– Per als esportistes que practiquin una activitat física d’alta intensitat o que siguin majors de 30 anys, es recomana la realització de prova d’esforç cada any.

Llavors, què prova d’esforç trio?
Si només vull saber si el meu cor està sa o si em demanen algun certificat per participar en una cursa, la prova d’esforç bàsica és suficient (revisió mèdica esportiva nivell 2 amb prova d’esforç maximal).
En canvi, si vull saber com es comporta el meu cos, els meus límits i poder controlar i millorar en el meu entrenament, hauré de realitzar l’estudi amb gasos. En aquest cas, si li dónes “canya” a les sabatilles o al pedal, fes-la amb gasos encara que tripliqui el cost de l’anterior.

 

 

 

 

 

 

 

 

En fi, espero que us hagi aclarit els dubtes, i sobretot, recordeu, ningú es penedeix de passar una prova d’esforç.

Font: Dr Joan Vilaseca i Pujol
Medicina Esportiva · Director Runningsalut (Especialista en proves d’esforç per a esportistes)

ELS LÍMITS SOLAMENT ESTAN A LA TEVA MENT (2)

“Tot nen és un artista, perquè tot nen creu cegament en el seu propi talent. La raó és que no tenen cap por a equivocar-se. Fins que el sistema l’hi va ensenyant a poc a poc que l’error existeix i que deuen avergonyir-se d’ell.” –Ken Robinson-.

Què hem d’aprendre per superar els nostres límits?

Els nens no tenen por a experimentar, a pensar de forma diferent, per això és important recuperar aquesta creativitat i aprendre o reaprendre a pensar com un nen, a crear sense por, a no posar-nos limitacions i a fer tot el que ens apassiona. Però, què és el que hem de fer per eliminar els nostres límits?

1.Recuperar la capacitat d’aprendre

Els nens tenen una curiositat innata per les coses que els envolten, ho toquen tot i ho exploren tot. No deixen d’interessar-se per tot tipus de coses i gràcies a això la seva capacitat d’aprenentatge és molt gran.

2.Superar la por a equivocar-nos

Els nens no tenen por a l’error, aquesta por la van aprenent a poc a poc perquè se’ls inculca que és dolent. Però també és necessari tornar a aprendre que l’error ens pot proporcionar una experiència molt valuosa, que un error pot ser un èxit en si mateix.

3.Fer les coses amb passió

Desenvolupar el que ens apassiona i posar-li il·lusió a les coses que fem, millorarà molt els resultats que obtinguem. Potser si el treball que tenim no ens apassiona sigui hora de canviar-lo, de gaudir del que de veritat ens agrada i treballar.

4.Jugar

Un nen aprèn a jugar amb qualsevol cosa, des d’un simple cartró fins a un sofisticat telèfon mòbil, no cessen d’explorar-lo i de provar-lo. En canvi, els adults hem perdut aquesta capacitat de gaudir i de jugar per aprendre i contínuament ens diem coses a nosaltres mateixos que ens limiten com un “no puc” o un “no sóc capaç”.

“No importa quantes vegades t’equivoquis o amb quina lentitud progressis, segueixes estant molt per davant dels que no ho intenten.” -Anthony Robbins-.